Introducció al neorealisme
El neorealisme és un moviment cinematogràfic que neix a Itàlia l’any 1945 —en acabar-se la Segona Guerra Mundial, el feixisme i Mussolini— i que dura fins al 1952, aproximadament —ja que el canvi econòmic, polític i social que experimenta el país fa que canviïn les orientacions cinematogràfiques.
Al principi, les veus d’alguns realitzadors joves del Centro Sperimentale di Cinematografia s’aixequen contra les imposicions de la censura feixista: Luchino Visconti, amb Ossessione (1942); Alessandro Blasetti, amb Quattro passi tra le nuvole (1942), i el binomi De Sica-Zavattini, amb I bambini ci guardano (1943). El 1945, amb Roma, città aperta, de Roberto Rossellini, el neorealisme obté la carta de presentació en la història del cinema, i a partir d’aleshores es defineix amb uns trets característics i uns noms clau.
Amb el neorealisme, es fuig de la buida grandiloqüència feixista dels anys anteriors i s’adopta un to marcadament realista. Aquests atributs s’obtenen amb la utilització d’actors no professionals, el rodatge en escenaris naturals i l’exposició d’una temàtica (o problemàtica) quotidiana, pròpia de les classes populars.
Després del film de Rossellini, el neorealisme produeix obres com ara Paisà (1946), del mateix autor; Ladri di biciclette (1948) i Miracolo a Milano (1950), de De Sica; La terra trema (1948), de Visconti; etc. A més d’aquests realitzadors, en el moviment neorealista s’inscriuen noms com ara els de Luigi Zampa, Alberto Lattuada, Pietro Germi, Renato Castellani, Michelangelo Antonioni, Pier Paolo Pasolini i Federico Fellini.
