Antecedents del neorealisme
La forma prefixada —neo sorgeix de la necessitat de subratllar el caràcter inèdit d’aquest corrent cinematogràfic. En realitat, però, algunes pel·lícules italianes de l’època muda ja reflectien connotacions realistes amb la voluntat de plasmar una idea del país menys ideal que la difosa pel règim del Duce.
- Martoglio: Sperduti nel buio (1914)
- Serena: Assunta Spina (1915)
- Blasetti: Terra madre (1931), Gli uomini, che mascalzoni! (1932) i 1860 (1934).
La ruptura definitiva arriba amb Luchino Visconti i Ossessione (1943), una versió canyera de Postman always rings twice, de James M. Cain. Per fi es mostra l’autèntica Itàlia, dominada per la misèria i la desocupació, vexada per una policia burleta i persecutòria. La passió, la traïció i la mort són els fils d’una història relatada sense por. La censura, però, fa la seva feina i la distribució se’n ressenteix —sobretot al nord d’Itàlia.
